El Planeta del Consens

Hi havia un planeta en què, el predomini de l’instint de supervivència durant molt milers d’anys, havia portat a que la llei del “campi qui pugui” s’hagués imposat en la majoria de relacions entre la gent, especialment entre els qui manaven els pobles.

Mentre els vincles de sang havien mantingut les comunitats cohesionades i el planeta era prou gran per a poca gent, la concòrdia era la norma, i les picabaralles, l’excepció. Però a mesura que la població creixia i s’estabilitzava en territoris, – que precisava per produir el menjar i per viure-hi de forma permanent-, la guerra de tots contra tots començà a ser la norma, i la pau, l’excepció.

Per combatre la incertesa, la gent començà a acumular de tot. Amb una reserva sempre es podia afrontar millor qualsevol imprevist!. Qui podia acumulava menjar, però sobretot, els mitjans per produir-lo (terra, aigua, bestiar, llavors…). Però, l’acumulació en mans d’uns pocs significava la precarietat i la inseguretat per part de la majoria.

Un cop les comunitats trencades – o arraconades com a primitives -, aquestes relacions d’acumulació en mans dels més forts i la precarietat en mans de les majories, tant es donaven en entre els habitants de cada país com entre països. La desigualtat fou el nou fonament de la coexistència dels habitants i dels països d’aquell planeta.

Per mantenir la desigualtat calia convèncer la gent que la desigualtat era pròpia de les lleis naturals i divines, i que acceptar el destí – de ser ric o pobre, savi o ignorant, honorable o menyspreable… – era la millor manera de viure en pau en aquesta vida i, sobretot, de guanyar-se la paradisíaca vida eterna després de la mort.

Però, quan algú no volia ser convençut d’aquesta certesa, calia ser vençut. D’aquí que la gent i els països s’acostumaren a desenvolupar l’art de tenir raó lícita o il•lícita, de valer-se d’enganys i confrontacions, verbals i físiques, per “imposar la raó per la força” i oblidaren allò que els era propi de, “fer valdre la força de la raó”.

Així, al llarg dels temps, hi havia gent dominant en cada país i hi havia països hegemònics que acumulaven molta més riquesa que els altres, gràcies a que sabien imposar la seva visió del món, les seves estratagemes per fer veure que tenien raó, les seves lleis, i, sobretot, les seves forces armades que mantenien l’ordre i la pau, contra dissidents i terroristes, tot aplicant la violència més extrema contra tots els qui amenaçaven la seva seguretat.

El planeta fou anomenat, el Planeta de la Discòrdia. La gent s’arrenglerava en partits i en coalicions i els seus arguments normalment no eren per aconseguir la millor solució als problemes comuns que tenien, sinó per aconseguir mantenir els privilegis o, fins i tot, simplement per erosionar el partit o els país contrari.

Entretinguts com estaven en picabaralles i guerres per mantenir els privilegis d’una part o per acabar amb ells, de l’altra, el planeta comença a ser inhabitable. No sols per a la gran majoria que estava sotmesa a la fam, la pobresa i la violència estructural, sinó per a tothom, degut a que el que anomenaven “progrés i desenvolupament”, s’havia basat en un creixement il•limitat. Un creixement exponencial que s’havia produït en un parell de segles, empesos pels interessos financers i gràcies a extreure energia fòssil que, un cop alliberada, estava provocant canvis en el clima que alteraven les condicions de la vida en el planeta.

La situació començà a ser inacceptable i esclatà una crisi global de sistema de vida, de civilització hegemònica… com tantes vegades havia passat amb anterioritat.. però, amb una diferència: aquesta vegada ningú no escaparia a l’amenaça, ni rics ni pobres, ni dominadors ni dominats.

Aquest sentiment de viure un moment crític en la història del planeta generà una reacció inesperada, una metamorfosi imprevista, que capgirà, en pocs anys, el dramàtic destí que la gent del planeta s’havia forjat.

La idea era molt senzilla i la seva posada en pràctica, relativament possible. Però calia experimentar-la. En el darrer segle, s’havien creat un parell d’organismes que aplegaven tots els estats del planeta per poder evitar o gestionar les guerres. El fet es que, els estats més poderosos, els que fabricaven més armament, que tenien més exèrcits i que intervenien en més guerres, eren, paradoxalment, els encarregats de posar pau al món.

La retòrica hegemònica era la “democràcia”: cada persona, un vot. Cada país, un vot. Però com que hi havia països d’alguns milers d’habitants i d’altres de milions d’habitants… el vot de cadascú no era considerat amb el mateix pes… i això donava arguments per dir que, qui havia de prendre les decisions, havien de ser els estats més forts, que, des dels seus privilegis, encara s’enfortien més.

Era impossible fer participar tothom – més de 6.000 milions de persones – en la construcció d’un nou model de relació que superés el model imperant de la discòrdia. Però sí era possible fer una prova amb una mostra; una mostra proporcional a la població de cada regió del món, proporcional a nombre d’homes i dones; proporcional al coneixement dels diferents temes clau globals; proporcional als diferents sectors que expressaven la necessitat d’una nova visió i de noves estratègies per fer un món habitable per a tothom

Uns anys enrere, aquest experiment hauria estat materialment impossible degut els costos de crear un espai permanent de diàleg multilingüe, intercultural, per elaborar alternatives a una globalització destructora de la vida. Però, en aquest planeta fruit de l’obsessió per la seguretat total dels poderosos, s’havia inventat un sistema que permetia comunicar-se i deliberar a distància, sense els costos d’haver-se de desplaçar i d’haver de conviure durant molt de temps.

I així fou com, amb l’empenta d’una vintena de persones d’arreu del planeta que havien estat durant anys alguns dels crítics més coneguts de la insostenibilitat del model hegemònic, s’inicià la identificació i la invitació de 300 persones per intentar elaborar, consensuadament, un nou Consens alternatiu a l’hegemònic que cerqués, com a prioritat, un món habitable per a tothom.

Es tractava de fer front a la incertesa, d’una nova manera, més intel•ligent i efectiva. Al llarg del segles l’acumulació de poder, força i riquesa en mans de pocs, els havia donat la sensació de més seguretat… però, de fet, tard o d’hora la desigualtat havia provocat la reacció dels desheretats que acabaven amb els privilegiats, i que constituïen una nova hegemonia, que, alhora, amb els temps, seria enderrocada per una nova classe o per un nou país dominant.

Aquest joc estava posant en perill la supervivència de tothom. Calia provar unes altres regles de joc que cobrissin la necessitat de supervivència per a tothom i més enllà dels cicles opressor- oprimit. Calia passar de la dinàmica de la discòrdia a la dinàmica del consens. De la dinàmica de la imposició a la dinàmica de la concertació. De la dinàmica de la competència a la dinàmica de la cooperació. De la dinàmica de les majories a la dinàmica de la deliberació.

Es tractava d’experimentar a escala global i intercultual, la capacitat de visualitzar, a partir del diàleg i la deliberació, sobre quins temes eren possibles consensus unànims, i sobre quins temes calia continuar dialogant per mirar d’ampliar el grau de consens. L’objectiu no era vèncer – ni per la força de les armes ni per la força del vots -, sinó que l’objectiu era concitar la intel•ligència i la creativitat de tots per afrontar la millor solució a cada tema plantejat, més enllà d’interessos a curt termini, més enllà de lluita per privilegis.

Calia experimentar les possibilitats de construir una nova hegemonia intercultural més enllà de la d’una civilització dominant; una nova relació d’equitat de gènere més enllà de la imposició masculina, com havia estat des de feia molts mil•lennis; una nova integració del coneixement més enllà de la fragmentació disciplinària; una nova cooperació entre sectors més enllà de la fragmentació entre moviments i organitzacions socials, intel•lectuals, laborals, científics…

El repte era enorme, però la consciència de la crisi global ajudà a que el procés anés prenent cos. Vint, vuitanta, cent cinquanta, dos-cents-vint.. tres-cents.. En un any, de boca a orella, s’havien anat identificant 300 persones, d’una gran diversitat, però amb la motivació compartida de voler contribuir a fer possible un món habitable per a tothom.

La tasca no es podia fer en una trobada de 3 dies… Però tampoc podia durar molt anys… Cada dos mesos els participants enviaven les seves propostes sobre un dels temes clau globals. I, un cop endreçades i traduïdes per un equip dinamitzador, els participants podien mostrar el grau d’acord sobre les propostes i podien expressar els seus comentaris i opinions.

Així, al llarg d’un any, anaren consensuant propostes sobre el món que volien (objectius i valors) i el món que tenien (recursos i població); sobre com volien decidir (política i seguretat), sobre com volien administrar el món (economia i finances) i sobre com volien comunicar-se (comunicació i cultura).

Acabaren de validar a distància una declaració que incloïa les propostes amb més consens, i les propostes que precisaven de més diàleg i deliberació. I, aquells que s’havien implicat més en el procés, es trobaren en una ciutat per conèixer-se personalment, per acabar de polir la declaració i per presentar-la al món.

De fet, fou el que s’anomenà Consens 1.0, una primera versió del que al llarg dels anys s’anà millorant amb l’aportació de més gent, d’una comunitat creixent de diàleg i deliberació formada sempre per persones motivades a superar la cultura de la discòrdia per la cultura del consens, per persones que eren conscients de la importància de mantenir els equilibris de gènere, de regions, de coneixements i de sectors… per evitar les hegemonies dels homes, dels països més forts, de la informació privilegiada o dels sectors polítics i econòmics dominants.

Passaren algunes dècades abans que el Planeta de la Discòrdia no fou anomenat Planeta del Consens. Però tothom reconeix que aquella iniciativa fou determinant per produir la metamorfosi que aconseguí que, l’objectiu prioritari per reduir la incertesa, ja no fos l’acumulació de poder i de riquesa, sinó la cobertura sostenible de les necessitats bàsiques de tota la població mundial.